DONA, NADÓ, DONA -Mª DOLORES HERRANZ

Este poema és per a mi especial, per varies raons, per ser un dels primers, perque m’ha introduït al món de la poesia i perque l’he escrit amb tota l’ànima.

Premi d’escritura i memoria 2oo7 de la Ciutat d’Alacant

Dona, nadó, dona

A la dona pobra dona,

mare, filla, sogra i nora.

Sense cap preparació

fan prou bé esta funció;

són les dones majoretes

una espècie en extinció.

Deuen ser molt bones dones,

i tindre content a l´home,

la casa dur-la molt bé,

roba neta i dinar fet,

els fills han de cuidar,

siguen xicotets o grans.

La vida li va passant

i en ella no pensa gens,

perquè ningú l’ha ensenyat

a voler-se un poquet.

Però quan passen els anys

i els xiquets van creixent

deixant-li la casa buida,

però el seu cap molt ple.

Ella pensa en tantes coses

que li haguera agradat fer,

però res havia fet

només que estar anulada

i pensar en els demés,

pare, mare, home, fills,

i de vegades els néts.

I la que ha volgut ser progre

i guanyar algun duret

ha pagat cara factura,

li ha passat la vida en res.

No ha gaudit gens

dels seus nanos,

per a la mare un plaer,

anar a jugar al parque,

i fer els deures amb ells,

que quan ve a donar compte

en sa casa ja no els té,

i els que fa res eren

nanos ara són uns homenets.

¡Ah! quan esta pobra dona

va i es trau el “carnet”,

sempre té al costat un home que li diu,

¡xica! que has fet!

Perque no canvies la marxa?

Has posat l’intermitent?

Si tens un temple de ferro

i els nervis controles bé,

et fas a la carretera,

però que no et passe res,

que no se’t cale el cotxe

i es fique el semàfor verd,

que sempre hi ha algú que crida

“Es que dona havia de ser!”.

Però hi ha assegurances

que a tothom ho fan saber,

que tenim uns bons descomptes

i per algo deu de ser.

No conduïm massa fortes,

ni tenim molts accidents.

Si en els homens ens comparen,

serà que mal no ho farem.

Després de passar la vida

criant fills i cuidant vells,

ara tinc la meua filla

que mare ha volgut ser,

però que els nanos l´angoixen

i no la deixen fer res.

I jo com a bona mare,

li he de cuidar el xiquet.

Per a que estiga més lliure

i no faça com jo he fet,

passar-me tota la vida,

pensant sempre en els demés,

i que arribe algú i li diga,

“es que dona havia de ser!”.

Recorde quan era jove,

manava el pare, i bé,

si no estava el pare en casa,

manava el meu germanet,

quan em casí manà l´home,

i els fills quan són majorets.

De quan en quan em pregunte?

quan manaré jo de mi?

Esta és la trista història

d´una dona i moltes més.

Mª Dolores Herranz

CONTRA LA VIOLENCIA DE GÉNERO- LAURA GIL ROCA

Hace pocas fechas se celebraba el día contra la mujer maltratada; esta es una verdadera lacra que se ha cebado contra nuestra sociedad y que se debe atajar utilizando para ello todos los medios que existan.

Os presentamos, a continuación una poesía de Laura Gil Roca, Vicepresidenta de nuestra entidad, que utilizando su peculiar estilo directo y claro, alude a este trágico rasgo que nos hace tan imperfectos.

A LA DONA MALTRACTADA

L’home que a la dona maltracta

no és home, és una rata.

Cada vegada que li pega a una dona,

empobrix com a persona.

Són despulles de la societat.

Homens molt acomplexats,

violents sense necessitat,

sense cor i despitats.

Homens que utilitzen la força,

perquè la força és la seua arma,

ja que no tenen intel·ligència,

ni tan sols tenen alma.

Per això, dona: Denuncia’l

No quedes callada.

Per això, dona: Crida!

i no sigues humiliada.

No consentes que t’anulen,

perquè tu vals molt més que ell.

Perque si la seua força t’escup,

la teua intel·ligència l’ha de perdre.

Que tots tenim drets,

li has de fer entendre.

Que pegant-li a una dona

no demostra cosa bona.

Trenca ja eixes cadenes!

Lliberat de les seues palisses!

Olvida’t d’eixa bestia!

i comença una vida nova.

Tenim dret a ser feliços,

ja que no tots els homens són iguals.

Dona, comença a viure!,

oblida ja les dificultats.

Jo també sóc dona,

per això, des d’ací, t’anime

que no calles, que t’alces,

que crides, que reclames.

El teu silenci no t’ajudarà

a eixir d’eixe pou.

Dona’t una oportunitat,

l’oportunitat de ser feliç.

L’oportunitat de viure

perquè tu, dona, mereixes eixa pau.

LAURA GIL ROCA

CAP A L’OMBRA -JAIME BENEDITO

  a mon pare              

               

 CAP  A  L’OMBRA

 

        

   Ja és demà,                                   

i demà ja haurà passat

quan les llàgrimes s’en van

com estrelles que s’enfonsen

dins del mar.

 

   Quan va passar l’hivern

vingué el bon temps,

adéu pluges, adéu vents,

i el soterrar:

mon pare s’en va anar

per no tornar.

 

        Hi ha records que s’arrelen

dins del cor,

que fan mal sense soroll,

i el pitjor no són els plors

és la buidor.

 

        Hi ha paraules que soterren,

i paraules per a nàixer,

paraules per als que es casen,

paraules per als que creixen

i paraules per als que es maten.

      

        Mon pare va ser home

de xicotetes paraules;

una vida i un cor senzill,

unes mans gegants,

un ànima humil,

i un grapat d’anys

com el John Wayne,

sense descans.

 

        Però, quan penses

que estàs al mig de tot,

que tot ho reconeixes,

que tot ho saps,

para’t un poc,

la vida et diu la veritat,

i et torna les esquenes cap a                                                                                             

 l’ombra

sense ombra…

i et fa un bou,

un bou desconegut

que ningú vol,

un bou que mor

senzillament vençut,

que bufa, que tremola,

que fa por.

S’agenolla finalment,

i sent xiulits de gent

i crits ensordidors

perque ja ha mort.

 

  La vida és això:

primer, passeig triomfal,

gorres al vent,

flors, mocadors

i aplaudiments;

després, xiulits,

silenci, plors,

expectació.

 

passar d’un món a un altre món

 

  Quantes lliçons que

no em aprés!

Ai!, el temps!,

com passa el temps!:

mon pare s’en va,

l’aire ja és fresc.

I lluitar tant…

per a què?

si no som més

que un troç de fang.

 

  La vida és això,

  i què hem de fer?

      Viure, somiar…

  

   Passar de ser 

   a ser no res.

   quin món, Senyor,

   vindrà després?

 

jaime benedito salavert

Seguir

Recibe cada nueva publicación en tu buzón de correo electrónico.