DONA, NADÓ, DONA -Mª DOLORES HERRANZ

Este poema és per a mi especial, per varies raons, per ser un dels primers, perque m’ha introduït al món de la poesia i perque l’he escrit amb tota l’ànima.

Premi d’escritura i memoria 2oo7 de la Ciutat d’Alacant

Dona, nadó, dona

A la dona pobra dona,

mare, filla, sogra i nora.

Sense cap preparació

fan prou bé esta funció;

són les dones majoretes

una espècie en extinció.

Deuen ser molt bones dones,

i tindre content a l´home,

la casa dur-la molt bé,

roba neta i dinar fet,

els fills han de cuidar,

siguen xicotets o grans.

La vida li va passant

i en ella no pensa gens,

perquè ningú l’ha ensenyat

a voler-se un poquet.

Però quan passen els anys

i els xiquets van creixent

deixant-li la casa buida,

però el seu cap molt ple.

Ella pensa en tantes coses

que li haguera agradat fer,

però res havia fet

només que estar anulada

i pensar en els demés,

pare, mare, home, fills,

i de vegades els néts.

I la que ha volgut ser progre

i guanyar algun duret

ha pagat cara factura,

li ha passat la vida en res.

No ha gaudit gens

dels seus nanos,

per a la mare un plaer,

anar a jugar al parque,

i fer els deures amb ells,

que quan ve a donar compte

en sa casa ja no els té,

i els que fa res eren

nanos ara són uns homenets.

¡Ah! quan esta pobra dona

va i es trau el “carnet”,

sempre té al costat un home que li diu,

¡xica! que has fet!

Perque no canvies la marxa?

Has posat l’intermitent?

Si tens un temple de ferro

i els nervis controles bé,

et fas a la carretera,

però que no et passe res,

que no se’t cale el cotxe

i es fique el semàfor verd,

que sempre hi ha algú que crida

“Es que dona havia de ser!”.

Però hi ha assegurances

que a tothom ho fan saber,

que tenim uns bons descomptes

i per algo deu de ser.

No conduïm massa fortes,

ni tenim molts accidents.

Si en els homens ens comparen,

serà que mal no ho farem.

Després de passar la vida

criant fills i cuidant vells,

ara tinc la meua filla

que mare ha volgut ser,

però que els nanos l´angoixen

i no la deixen fer res.

I jo com a bona mare,

li he de cuidar el xiquet.

Per a que estiga més lliure

i no faça com jo he fet,

passar-me tota la vida,

pensant sempre en els demés,

i que arribe algú i li diga,

“es que dona havia de ser!”.

Recorde quan era jove,

manava el pare, i bé,

si no estava el pare en casa,

manava el meu germanet,

quan em casí manà l´home,

i els fills quan són majorets.

De quan en quan em pregunte?

quan manaré jo de mi?

Esta és la trista història

d´una dona i moltes més.

Mª Dolores Herranz

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: